LORENZO CALDERÓN FRANCISO. ABRIL DE 2026.
En Pau sempre havia estat una persona callada. A l’institut, mentre els altres parlaven i reien, ell preferia seure al final de la classe i observar. No era que no volgués amics, sinó que no sabia ben bé com apropar-se als altres. La seva vida era tranquil·la, potser massa, d’alguna manera ell era feliç, però no mentiria qui digués que li agradaria ser més social, potser si el seu pare fos aquí, li hagués donat qualsevol consell per ser-ho més, ell encara el recordava com la persona més amigable que hi ha hagut en aquest món…
Però això va canviar una tarda que va decidir endreçar el traster de casa. Entre caixes plenes de pols i records oblidats, va trobar una guitarra vella. Estava una mica trencada i desafinada, però tenia alguna cosa especial, ell no sabia com explicar-ho, però era una sensació com si la guitarra l’estigués cridant. En Pau la va agafar amb cura, com si fos un objecte fràgil i important, encara que no sabia per què. Sense pensar-s’ho gaire, se la va endur a la seva habitació.
Aquella mateixa tarda va començar a intentar tocar-la. Al principi, els sons eren desordenats i desagradables, però ell no es va rendir. Cada dia practicava una mica més, aprenent acords nous i millorant a poc a poc. La música es va convertir en el seu refugi, en un lloc on podia expressar tot el que no sabia dir amb paraules.
Un vespre, mentre tocava, la seva mare es va quedar parada a la porta de l’habitació. El mirava en silenci, amb els ulls brillants. Quan en Pau va acabar, ella va entrar lentament.
—On has trobat aquesta guitarra? — va preguntar suaument.
—Al traster —va respondre ell—. Era d’algú?
La seva mare va trigar uns segons a contestar. Finalment, amb una veu plena d’emoció, va dir:
—Era del teu pare.
En Pau es va quedar en silenci. El seu pare havia mort quan ell era molt petit, en un accident de cotxe. Aquella guitarra, sense que ell ho sabés, havia estat sempre a prop seu.
—Li encantava tocar —va continuar la seva mare—. Sempre deia que la música era la millor manera d’explicar el que sentia.
En Pau va mirar la guitarra amb uns altres ulls. De sobte, ja no era només un instrument; era una connexió amb algú que havia perdut, una manera d’acostar-se a un pare que gairebé no havia conegut.
A partir d’aquell moment, tocar va adquirir un significat molt més profund. Cada nota semblava portar un trosset d’història, com si, d’alguna manera, el seu pare encara hi fos present. En Pau ja no tocava només per ell, sinó també per mantenir viu aquell record.
Quan, mesos després, va pujar a l’escenari de l’institut per tocar davant de tothom, ja no tenia tanta por. Abans de començar, va acariciar la guitarra amb suavitat i va somriure lleugerament.
I mentre la música omplia la sala, en Pau va sentir, per primera vegada, que no estava sol.
