ANDREA FERNÁNDEZ CASTAÑEDO. NOVEMBRE DE 2025.
No sé ben bé per què. Però cada cop que hi vaig, tinc batecs més ràpids del cor.
És com si la ciutat tingués vida pròpia. Els carrers estrets, les pedres antigues i els balcons plens de flors semblen respirar amb tu.
I això em fa sentir… no ho sé, una barreja de calma i emoció que no puc explicar.
M’adono que, mentre camino pels carrers de Granada, alguna cosa dins meu canvia.
És com si, de sobte, el món que m’envolta s’intensifiqués, com si cada pas em portés més a prop d’alguna cosa més gran.
Durant la Setmana Santa, aquesta sensació es multiplica.
Hi ha una emoció que s’escampa per tot el carrer.
Veure passar un dels passos més coneguts de la ciutat, amb una imatge que porta la creu i cau diverses vegades, és impressionant.
Els costaleros el porten amb força i delicadesa alhora, i la combinació del silenci de la gent, les espelmes, els tambors i les cornets fa que tot el meu cos s’emboliqui de nervis bons i emoció, com si tot dins meu s’encengués.
Però el que més m’impressiona és mirar al meu voltant i veure les cares de la gent.
Hi ha alguna cosa en la manera com miren, com callen, com s’emocionen.
És com si tots compartissin un mateix sentiment, una mena de confiança profunda que omple els carrers.
Encara que no diguin res, es nota en els ulls, en els gestos, en el silenci que es fa quan la figura passa.
Granada sencera sembla creure en alguna cosa que va més enllà de tot, i per un moment, jo també la sento.
