NÚRIA BACARDIT ALONSO. MARÇ DE 2026.
La Clara sempre havia pensat que estimar volia dir quedar-se. Lluitar, aguantar, no rendir-se mai. Per això, quan la relació amb l’Arnau va començar a trontollar, va fer tot el possible per salvar-la. Va callar el que li feia mal, va justificar silencis i va convèncer-se que amb el temps tot milloraria, però no va passar.
La Clara es despertava cada matí amb la mateixa sensació de buit, com si alguna part del seu cor encara estigués atrapada en un lloc on ja no podia tornar. Tot i això, s’aixecava, es preparava i sortia al carrer com qualsevol altra persona. Feia una passejada fins a la feina, amb el soroll de la ciutat barrejant-se amb els seus pensaments, pensava en l’Arnau, en com tot havia canviat entre ells.
Al tramvia, observava la gent: somriures, crits de nens, parelles agafades de la mà. Ella no somreia gairebé mai. No perquè no volgués, sinó perquè s’adonava que havia après una lliçó molt dura: estimar no sempre significa quedar-se.
La feina no ajudava a escapar dels pensaments. Cada correu, cada trucada que no era important. Però, entre l’avorriment de les reunions i les tasques repetitives, hi havia moments inesperats. Un company de feina que li explicava una història divertida, un cafè calent en una tarda freda, el crit d’un ocell a la finestra de l’oficina, petites coses que li recordaven que la vida continuava.
Aquella tarda, després de sortir de la feina, però, el pensament sobre l’Arnau no marxava. Cada record, cada paraula, cada abraçada que ja no existia es repetia dins seu com una pel·lícula antiga. Va seure en un banc i va deixar que les llàgrimes caiguessin sense pressa. No era només tristesa: era amor que sabia que no podia retenir, però que seguia vivint dins d’ella.
La Clara va decidir caminar fins al parc. El vent li picava la cara i li feia pessigolles que recordaven que encara podia sentir. Va veure un nen caure de la bici i aixecar-se somrient, i un gos que corria darrere d’una pilota amb tota la seva alegria. Aquelles imatges li van fer entendre i reflexionar que hi havia coses a la vida que segueixen avançant, tot i el dolor que portava dins, podia seguir sent feliç. Aquell dia va agafar totes les forces i ho va decidir, es va acomiadar de l’Arnau.
Els dies següents van ser estranys. Hi havia absència, records i moltes preguntes sense resposta. Però també hi havia una pau nova, una sensació de respecte cap a ella mateixa. Amb el temps, va aprendre que no tots els amors estan fets per durar, però tots ensenyen alguna cosa.
Avui, la Clara sap que deixar anar no va ser perdre, sinó aprendre a estimar d’una altra manera. Encara guarda aquell amor com un record important de la seva vida, però ja no li fa mal. Perquè estimar, de vegades, també vol dir saber dir adéu.
