CARME SOLSONA SORROSAL. 14 d’abril de 2026.
Després de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera i durant la Dictablanda del general Berenguer, es convoquen eleccions municipals. Certament l’opinió pública es deixà apassionar per aquest sufragi. Tot i que la consulta era municipal, era bastant obvi que es tractava d’un referèndum entre monarquia-república, entre el que era antic i la modernitat. A la majoria de poblacions on hi va haver confrontació electoral, la lluita es plantejà en termes de la necessitat d’un canvi polític, és a dir, per l’adveniment de la República, la constitució d’un règim de llibertats i l’amnistia dels presos polítics i socials, o en contra d’aquesta posició.
-
Nova bandera que ara substituirà a la vermella i groga.
-
Latiendarepublicana.com
L’opinió ponderada pensava que la lluita electoral anava entre la dreta (la Lliga de Cambó) i l’esquerra del catalanisme (Partit Catalanista Republicà). A ERC ningú no li donava gaires possibilitats, partit nou… en fi distreia els entesos! Però la participació fou elevada a tot arreu i Macià havia dut a terme una campanya electoral crec que impecable.
Com deia la revista El Mirador : “El Teatro Español en pes va vers Macià. L’escenari és assaltat, i al coll del cabdill es pengen les cabelleres i les corbates romàntiques d’Estat Català, i també, ondulacions de noies molt 1931. Els amics han de fer cordó al seu voltant, per evitar que el poble el faci miques, amb l’objecte d’endur-se’n a casa un bocí d’aquella pell colrada, com fan amb la tela dels avions que han travessat l’Atlàntic”.
Hem de pensar que es votava segons la llei municipal de 1877 i la llei electoral de 1907, per tant el sufragi era universal però masculí.
Dels 1.062 municipis que hi havia a Catalunya, en 500 (el 47%) els ciutadans van quedar privats del vot. Aquesta xifra, que pot semblar escandalosa, queda matisada quan parem atenció al cens electoral: aquests municipis només representaven en total 115.778 electors, és a dir només un 15% del cens total que tenia Catalunya el 1931. En la seva majoria són municipis molt petits, amb una mitjana d’electors de 238 homes.
De tota manera les forces polítiques atribuïen molta importància a la ciutat de Barcelona, es a dir els resultats de Barcelona determinarien el futur immediat del país.
És clar, els nous alcaldes i regidors sorgits de les eleccions del dia 12 d’abril van ser una sorpresa: els barris populars i part de les comarques catalanes votaren a Francesc Macià i el triomf d’ERC fou una victòria aclaparadora. Si fem un dietari, el dia 13 el nerviosisme va ser terrible, tants ajuntaments en mans d’ERC o tants regidors feia patir a les patronals.
Però amb tots els resultats ja ben calculats i contrastats el dia 14 abril a dos quarts i cinc de dues de migdia, Companys proclama la república des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, hem de preveure hissar les banderes de la República i la senyera. Poc després, Francesc Macià proclama la República Catalana, com a Estat integrant d’una confederació de pobles ibèrics des del balcó de la Generalitat.
Per cert mentre es proclamava la República a la Plaça Sant Jaume i pels carrers de Barcelona es cantava la Marsellesa en català i Els Segadors.
Pel que fa a la importància de la participació en el districte Sant Andreu-Horta fou del 45,5%, la més baixa de la ciutat a distància, la més alta fou al Raval amb el 63%. Els resultats electorals de la zona Sant Andreu-Horta eren els següents:
|
Quadre eleccions municipals 12 abril |
|
|
PARTITS |
PERCENTATGE VOTS |
|
ERC |
42,2% |
|
Comunistes (BOC I PCE) |
0,9% |
|
CRS (Coalició Republicana-socialista) |
16,1% |
|
PCR (Partit Català Republicà) |
8,1% |
|
Republicans socialistes |
9,4% |
|
Lliga Regionalista |
14,6% |
|
Altres (monàrquics, ….) |
8,8% |
El triomf d’ERC es claríssim al barri, la causa deuria ser perquè aquest partit nou era percebut com el veritable motor de canvi per les classes treballadores. Pensem que Francesc Macià no es presentava a aquestes eleccions, però està clar que va ser el reclam electoral. No hem d’obviar els resultats del CRS, partit de caire republicà espanyolista que guanyaria solament al districte de Sant Martí. La Lliga Regionalista de Cambó s’imposava a la dreta de l’Eixample i a les Corts-Sarrià, però va rebre un vot de càstig, ells basaven el seu discurs en la capacitat de governar.
A Madrid es proclama la República una estona més tard cap a les dues de la tarda del mateix dia 14, el triomf fou també de l’esquerra. Entretant el rei Alfonso XIII marxava espitat conduint el seu Hispano Suiza cap a Cartagena per dirigir-se al vaixell que el duria cap a Itàlia.
Tanmateix, el dia 17 d’abril uns quants ministres del govern central són enviats a Barcelona per a fer renunciar els catalans a la República proclamada per Macià, ara s’instaura la Generalitat i es redactarà l’Estatut. Abans però, calia convocar eleccions legislatives i autonòmiques.
De tota manera caldria moderar una mica l’eufòria a l’hora de l’anàlisi detallada dels resultats electorals una vegada finalitzades les tres consultes:
-
Primer, cert que va guanyar el republicanisme a tot arreu, però el d’ ERC i també el del PCR.
-
Segon, els resultats de la ciutat de Barcelona definiran el mapa electoral.
-
Tercer, hi ha moltes petites comarques, al sud, zona de Tarragona on guanyen els monàrquics diversos o zones de la Catalunya rural on la Lliga s’imposa.
Imatge Segona República. CRAI. Biblioteca Pavelló República. Barcelona.
